Text fet amb motiu
del llibre Nm (Natura morta)
OBSERVAR INTERDIT
Te
has quitado las gafas,
y
las dejas,
sin
prestar atención,
sobre
la mesa:
lo
que estaba a la izquierda
sigue
ahí a tu izquierda,
pero
tú, que eres hueco
como
el cántaro, encuentras cualquier cosa
tan
significativa
que
te hiere su luz
como
un relámpago.
José Corredor-Matheos (de Y tu poema empieza, 1976/1987)
Veure, heus aquí allò
sorprenent. Tant si son consistents com si les considerem fantasmagòriques, el
fet que les coses siguin visibles és sempre enigmàtic. L’art, la tècnica material
i intel·lectual abocada a la producció d’imatges estructuralment complexes, és
el mitjà de penetració d’aquest misteri. Davant certa fàcil retòrica
expressiva, equivalent, per cert, a la cridòria impúdica i banal que avui ens
atordeix constantment, Nietzsche deia que ens calia ser grecs: adoradors de les
formes, de la tràgica profunditat de la superfície. Hi ha un saber contingut en
el reflex de Narcís, si aquest pot deixar de veure’s a sí mateix en l’aigua.
De vegades la manera millor
d’aproximar-se al nucli ignot d’un problema essencial és a través de la
marginalitat. I ha estat un gènere aparentment intranscendent i decoratiu,
malnomenat, el de la natura morta, el que ha donat els millors fruits en
aquesta cerca. Natura morta, palpitació continguda o interrompuda, still life, vida quieta i silenciosa,
bodegó suculent o macilent de vitualles, eixuta i mística arquitectura
d’andròmines, els diferents termes i les diferents versions que se n’ha fet al
llarg de la història designen la mateixa paradoxa. A través de l’empremta, de
la petjada de les coses, arrencades al temps i a l’ús, l’art fa tangible la
seva essència fugissera. La presència de les coses esdevé, en la fragilitat de
la seva condició imaginada, persistent i interrogadora.
La solidesa de les coses juga,
en l’art, amb la seva transparència. La natura morta en la seva expressió més
justa posseeix un moviment que no pertany al món real, per això té la fluïdesa
o el sincopat de la música. Però on la música és concreta i sensual, la imatge
és sempre blanca, silenciosa, enlluernadora. És la llum blanca que atrau la
nostra mirada al cub negre dels nostres televisors. És el quadrat blanc de
Malevich. Són les pantalles de cinema d’Hiroshi Sugimoto o les finestres
obliques però determinants de Vermeer. Els objectes i els éssers de les natures
mortes funcionen, llavors, com una puntuació sobre la llum.
Com dir l’experiència que la
imatge en el seu grau més depurat i eficaç produeix? Com traduir un coneixement
empàtic? Com descriure –i arribar-hi, és clar- l’aprehensió de la imatge?
Aprehensió: quin mot tan desgarbat, difícil, maldestre, pedant, per tractar
d’explicar que s’ha entès alguna cosa, un je
ne sais quoi, de les imatges, de les coses o d’una experiència de meditació
complexa i completa alhora que l’art fa possible. Aprendre m’agrada més: mot
bon minyó que recorda el plaer de la llibreta escolar estrenada, la sensació de
l’acte positiu. I és cert que aprenem de les imatges (de l’art quan posseeix la
riquesa d’estrats que l’ha de caracteritzar) però no és el seu ensenyament
concret allò que les distingeix, sinó justament allò que hem intuït però no hem
entès, desxifrat, o que no podem explicitar.
Aprehensió, tan a prop de
l’aprensió. L’art, quan funciona, provoca una inquietud, una ansietat, que no és
en el “missatge” (d’aquí el fracàs de tantes obres declamatòries). És quelcom que està entre l’equilibri i
la fractura. Ho retrobem en la bellesa del craquelat, en la meravellosa
estabilitat de les pomes de Cézanne, a punt de caure de la taula o en l’abismal
superficialitat d’un quadre cubista de Picasso. André Breton descrivia
l’experiència, estètica i eròtica, l’emoció que apareix sobtadament i discreta
davant la intuïció de quelcom valuós poèticament, com una “sensation d’une aigrette de vent aux tempes susceptible d’entraîner un
véritable frisson”. Hi ha quelcom punxant i desassossegador però atractiu
en l’art, que incita a una suspensió, almenys momentània, del judici.
Parlant d’art, honestament,
derivem de manera inevitable cap a la disgreció i la cavil·lació: és el
tarareig per distreure l’atenció, per prendre distància, el falset que ens
protegeix, que ens separa de l’enigma, de la malencònica seducció de les
formes. Podem abordar el problema, cabdal, de la natura morta no cap a ella
sinó des d’ella. Preguntem-nos què ens demana i què ens dona. Requereix de
nosaltres una actitud peculiar i exigent. Observació interdita: entredita,
posada en qüestió; entre dites, lleugera i greu entre l’interval de les pesants
paraules. Observació interdita: no prohibida, però sí oculta. Observació que
precisa del mutisme i d’una actitud respectuosa: no de cap veneració cultual,
però!
Devant l’eloqüència del món en
la imatge, mirem silenciosament.
Àlex Mitrani [Maó, abril 2006]