Àlex Mitrani 2006

Text fet amb motiu 

del llibre Nm (Natura morta) 

d'edició limitada



OBSERVAR INTERDIT 


Te has quitado las gafas,

y las dejas,

sin prestar atención,

sobre la mesa:

lo que estaba a la izquierda

sigue ahí a tu izquierda,

pero tú, que eres hueco

como el cántaro, encuentras cualquier cosa

tan significativa

que te hiere su luz

como un relámpago.

José Corredor-Matheos (de Y tu poema empieza, 1976/1987)

 

Veure, heus aquí allò sorprenent. Tant si son consistents com si les considerem fantasmagòriques, el fet que les coses siguin visibles és sempre enigmàtic. L’art, la tècnica material i intel·lectual abocada a la producció d’imatges estructuralment complexes, és el mitjà de penetració d’aquest misteri. Davant certa fàcil retòrica expressiva, equivalent, per cert, a la cridòria impúdica i banal que avui ens atordeix constantment, Nietzsche deia que ens calia ser grecs: adoradors de les formes, de la tràgica profunditat de la superfície. Hi ha un saber contingut en el reflex de Narcís, si aquest pot deixar de veure’s a sí mateix en l’aigua.

De vegades la manera millor d’aproximar-se al nucli ignot d’un problema essencial és a través de la marginalitat. I ha estat un gènere aparentment intranscendent i decoratiu, malnomenat, el de la natura morta, el que ha donat els millors fruits en aquesta cerca. Natura morta, palpitació continguda o interrompuda, still life, vida quieta i silenciosa, bodegó suculent o macilent de vitualles, eixuta i mística arquitectura d’andròmines, els diferents termes i les diferents versions que se n’ha fet al llarg de la història designen la mateixa paradoxa. A través de l’empremta, de la petjada de les coses, arrencades al temps i a l’ús, l’art fa tangible la seva essència fugissera. La presència de les coses esdevé, en la fragilitat de la seva condició imaginada, persistent i interrogadora.

La solidesa de les coses juga, en l’art, amb la seva transparència. La natura morta en la seva expressió més justa posseeix un moviment que no pertany al món real, per això té la fluïdesa o el sincopat de la música. Però on la música és concreta i sensual, la imatge és sempre blanca, silenciosa, enlluernadora. És la llum blanca que atrau la nostra mirada al cub negre dels nostres televisors. És el quadrat blanc de Malevich. Són les pantalles de cinema d’Hiroshi Sugimoto o les finestres obliques però determinants de Vermeer. Els objectes i els éssers de les natures mortes funcionen, llavors, com una puntuació sobre la llum.

Com dir l’experiència que la imatge en el seu grau més depurat i eficaç produeix? Com traduir un coneixement empàtic? Com descriure –i arribar-hi, és clar- l’aprehensió de la imatge? Aprehensió: quin mot tan desgarbat, difícil, maldestre, pedant, per tractar d’explicar que s’ha entès alguna cosa, un je ne sais quoi, de les imatges, de les coses o d’una experiència de meditació complexa i completa alhora que l’art fa possible. Aprendre m’agrada més: mot bon minyó que recorda el plaer de la llibreta escolar estrenada, la sensació de l’acte positiu. I és cert que aprenem de les imatges (de l’art quan posseeix la riquesa d’estrats que l’ha de caracteritzar) però no és el seu ensenyament concret allò que les distingeix, sinó justament allò que hem intuït però no hem entès, desxifrat, o que no podem explicitar.

Aprehensió, tan a prop de l’aprensió. L’art, quan funciona, provoca una inquietud, una ansietat, que no és en el “missatge” (d’aquí el fracàs de tantes obres declamatòries).  És quelcom que està entre l’equilibri i la fractura. Ho retrobem en la bellesa del craquelat, en la meravellosa estabilitat de les pomes de Cézanne, a punt de caure de la taula o en l’abismal superficialitat d’un quadre cubista de Picasso. André Breton descrivia l’experiència, estètica i eròtica, l’emoció que apareix sobtadament i discreta davant la intuïció de quelcom valuós poèticament, com una “sensation d’une aigrette de vent aux tempes susceptible d’entraîner un véritable frisson”. Hi ha quelcom punxant i desassossegador però atractiu en l’art, que incita a una suspensió, almenys momentània, del judici.

Parlant d’art, honestament, derivem de manera inevitable cap a la disgreció i la cavil·lació: és el tarareig per distreure l’atenció, per prendre distància, el falset que ens protegeix, que ens separa de l’enigma, de la malencònica seducció de les formes. Podem abordar el problema, cabdal, de la natura morta no cap a ella sinó des d’ella. Preguntem-nos què ens demana i què ens dona. Requereix de nosaltres una actitud peculiar i exigent. Observació interdita: entredita, posada en qüestió; entre dites, lleugera i greu entre l’interval de les pesants paraules. Observació interdita: no prohibida, però sí oculta. Observació que precisa del mutisme i d’una actitud respectuosa: no de cap veneració cultual, però!

Devant l’eloqüència del món en la imatge, mirem silenciosament.


Àlex Mitrani [Maó, abril 2006]



































Alain Chardon, Jaume Roure i Àlex Mitrani
BCN 2007
Comments