Manel Guerrero 2002

Text fet amb motiu

de l'exposició a la Sala Parés

LA REALITAT EN PINTURA

L’extensió massiva de la fotografia va anar aparellada, a primers del segle XX, d’una crisi de la representació pictòrica realista tradicional que donà pas al postimpressionisme i a l’aparició de l’abstracció. Tot seguit, els moviments d’avantguarda, començant pel dadaisme, posaren en dubte la mateixa pintura. El fet és que, tanmateix, la lliçó de Cezanne, pel que fa a l’autonomia del fet pictòric, més enllà del referent real, persisteix en la tradició de la pintura occidental, des de les diferents formes d’abstracció fins als diversos realismes.

Ara bé, en el nostre temps, a l’inici del segle XXI, es produeix la paradoxa que la imatge fotogràfica comença a ser menys versemblant que la mateixa pintura. La progressiva digitalització del món ha menat a una creixent virtualització de la imatge, de manera que, sorprenentment, la imatge fotogràfica, fàcilment manipulable, ha perdut versemblança i, en canvi, la pintura se’ns apareix, ben sovint, en la seva materialitat, més real que mai.

Quan la imatge descomposada, en la pantalla de l’ordinador o en la superfície del televisor, esdevé un logaritme que respon a una relació numèrica, no se’ns fan tan estranyes les teories científiques que ens demostren que la realitat (la vida dels cossos i dels objectes) no és més que el resultat o la visió del conjunt cohesionat d’innombrables partícules imperceptibles en un ordre inestable i en una estructura complexíssima determinada. La física de partícules, a més, ens mostra que la realitat física no és estàtica, que les més ínfimes divisions de la matèria, àtoms i quarks, estan en moviment i produeixen energia. No cal dir que, pensant en aquestes magnituds, el debat entre forma i abstracció esdevé tan inútil com, en la pintura actual, massa sovint, el debat entre realisme i abstracció.

Quin és, aleshores, el lloc de la pintura en l’art del nostre temps? El mateix de sempre. El de demostrar-nos com és d’impossible de captar la realitat, el de mostrar-nos com és de diferent la percepció de la realitat en cadascú de nosaltres. Que això es refereixi a un objecte, a un paisatge, o a un signe, o bé a una abstracció determinada, no canvia la realitat enigmàtica de la pintura, l’essència inexplicable de l’art, com de tota forma de vida.

El veritable artista, en qualsevol tècnica que s’expressi, és aquell que ens transmet una nova visió del món, aquell que fa possible que veiem les coses d’una manera diferent a com les havíem vist fins a aquell moment. Al marge de la tècnica en què està realitzada una obra d’art determinada allò que ens impressiona és que no ens deixi indiferents; i si ens deixa indiferents que, si més no, ens faci qüestionar perquè ens deixa indiferents. Això és el que m’interessa de la pintura de Jaume Roure.

Sense cap voluntat de transgredir la tradició o de renovar l’art actual, Roure aconsegueix en les seves pintures més personals, justament, això que demanem a tota autèntica obra d’art i és que ens transmeti una nova visió del món. De la manera més simple i amb els elements més quotidians, Roure ens introdueix al seu món particular. Així un paquet de tabac, un llibre obert o una bola de billar, se’ns apareixen més vius que mai i amb una estranya presència enigmàtica en obres com “Camel”, “Art of far lands” o “Nena i donzella”.

Roure no es preocupa excessivament per qüestions teòriques o tècniques. És la seva humilitat i la seva sinceritat el que ens fa valorar la seva pintura. El seu afany per entendre, com Baudelaire, el llenguatge mut de les coses. La pintura “Franky (escultura de M. Rubiales)”, per exemple, ens parla del misteri de l’altre, de la conversa infinita que és tota amistat profunda. L’obra de Roure potser aconsegueix els seus millors resultats quan, sense retòrica, il·lumina l’opacitat de la nostra realitat quotidiana.

No és estrany que a Roure li plagui la puresa i la simplicitat del color i de les formes dels clàssics prerafaelites italians com Fra Angelico, Masaccio o Piero della Francesca. Ara bé, la seva no és una pintura de voluntat religiosa o metafísica. Ans al contrari, és una pintura que vol aprofundir en la realitat més pròxima, la dels propis paisatges, la dels propis objectes, la del propi rostre. És en aquest camí que pot arribar a ser metafísica. Cal, tanmateix, conèixer pregonament el llenguatge per poder, com Francis Ponge, descriure amb exactitud la superfície i, alhora, la vida callada de les coses.

Manuel Guerrero