L’Artista de la Pintura Il·lustrada

A  les nostres sales d’art s’hi presenta amb escreix pintura de totes les menes i estils. Des d’imatges trepidants que emanen de l’art numèric i electrònic, a la retenció d’una seqüència buida del paisatge fílmic; de les derivades dels processos cromàtics i reduccionistes en els límits abstractes, a l’aiguabarreig d’icones sintètiques procedents de civilitzacions visuals diferenciades; de la invenció informal i gestual a la captació de realitatas poètiques. Tot hi és present. Però hi ha una tendència que, menystinguda per la cultura crítica nihilista, compta amb una certa presència en galeries de prestigi i sobretot és molt estimada, per damunt de cap altra, entre els compradors domèstics: la coneguda amb el nom de pintura d’il·lustrador.

Com si es tractés d’un gènere menor, tan desprestigiat com la fotografia documental del qui es guanyen la vida professionalment en el reportatge respecte el pas de la fotografia construïda cap el veïnatge de l’art, la pintura d’il·lustrador se la situa fora dels que pretesament li donen a l’intel·lecte en les consideracions conceptuals i sensitives. Mancada de la tensió ètica sobre l’ús de l’art, les seves característiques toves serien: representació dins l’escala realista; formes naturals lleugerament deformades; gestualitat ràpida; cromatisme viu, terrós i blavós; comprensió immediata; temari costumista; absència de gratuïtat  i d’investigació plàstica; to històric objectual i subjectivament reposat; referent al classicisme mediterrani. Naturalment el pintor que practica aquesta tendència és considerat més un il·lustrador que un il·lustrat; fins i tot se’l té per poc il·lustre i instruït. Però què il·lustra un pintor il·lustrador quan no fa el comentari de codi visual a una entrada de l’enciclopèdia, quan no calca cap original, quan no dóna raó sinó sensibilitat a un espai bidimensional i convencional anomenat «pintura»?

He entrat al pis de dalt de la reconeguda Sala Parés, ubicada de tota la vida en un dels carrers, fora del circuit galerístic, més pintoresc de Barcelona, el carrer Petritxol. Ho faig sovint quan passejo, m’oxigeno i bado. És una visita sempre inhabitual, fora d’agenda. És clar que per militància de l’art amb el qual sóc compromès per afinitat no hi vaig, ni per compromís amical, ni tant sols per curiositat. Però hi entro sovint i mai no en surto decebut. Hi exposa el Jaume Roure, que conec superficialment bé. Té cara rodona i calba de patrici romà, però vesteix i té hàbits sense distinció dels qui es camuflen entre la multitud. Practica una vida d’aparença rutinària, confós en una normalitat absoluta, sense estridència. Passa per la vida sense aixecar la veu, ni allergar les frases simples, amb afabilitat i bonhomia. Treballa a l’estudi de disseny gràfic del prestigiós  Claret Serrahima, amb una puntualitat mètode i discreció professional. A l’hora en punt, se’n va. Al darrrera de la normalitat quotidiana, s’amaga un secret íntim, intransferible: pinta. Ho sé perquè de tant en tant abandona el cabdal de feina de l’estudi i en un arravatament de convicció, per una causa major, els deixa penjats. Temps després, sense haver-ne parlat ni haver rebut una invitació, com ara, trobo per aquests móns de déu pintura de la bona penjada a les parets domèstiques de tants barcelonins amb la seva signatura.

En absència, doncs, de vestigis espectaculars de la realitat quotidiana, Roure construeix a través de la pintura la il·lustració d’una ficció i ens remet de la manera més significativa a la riquesa de l’antiga centralitat interior, sense referents més que la relació «simbòlica» a un món real exterior.

Els termes objectuals il·lustrats de la seva enciclopèdia visual, molt representatius i reductius els representa a la taula parada oferta als convidats a través de la mirada. La comunicació passa pels ulls sensuals. El restaurador ens ofereix les restes d’una excavació dins la condició humana i la seva interrelació amb els objectes: els estris de l’ofici (paleta i pinzell), el contenidor del saber (el llibre), les formes contenidores de l’iquits i vapors (vassos) i la perfecció en plenitud de la natura (fruits) en un temps aturat, incorruptible.

El Jaume Roure pinta a l’estudi natures mortes de voluntària innocència lírica, composades i compassades en un gènere clàssic. Un punt de metafísica, de resultes del buit objectual, identifica i determina la densitat i la distribució dels objectes de representació així com l’extensió del territori de l’ànima a l’època transcendent de la calma mediterrània. Una matèria líquida que a l’exterior del món plàstic erosiona l’harmonia. A les taules, que són quadres a l’interior del quadre fet de tants altres quadres, el suport són mars líquits, malenconiosos, solars, sanguinis, on hi conflueixen altres líquits o humors d’un esperit sensible. Les coses són el que són:forma tangible, mai informalitat abstracta. A l’extrem de la seva confiança amb una realitat possible, els objectes es drecen dempeus damunt les aigües; o, caiguts, deixa que els fluxos no s’aiguabarregin. Sempre serà visible la seva tenacitat d’afavorir la construcció de la realitat. Res no s’enfonsa, ni els líquits ni els vapors es confonen en la fatalitat del caos.

També les marines de Jaume Roure són monuments de memòria, de memòria possible, aixó és aquella que no abandona el seu imaginari humà. No pas la catàstrofe ni la desfeta, sinó el que d’essencial previu en una memòria no vençuda. Per això a la bastitud de les il·limitades aigües blaves, remogudes per la mar grossa interior procedent de la seva ampla pinzellada, hi oposa fragments d’antigues construccions (arcs, columnes, baranes). La vida pública hi és absent, però s’hi conserven integrats fragments d’edificis d’estructures verticals que ens parlen d’una serena vida interior davant el perllongat silenci d’un mar sempre al davant.  Unes magnífiques sales interiors despoblades amb pilars i zones interiors divisòries que permeten al’ull visitador de passejar-se per un espai exterior natural. Les aigues caldoses de la mediterrània hi romanen com les serves formes pures. Per una arquelogia de l’ànima

La pintura de Jaume Roure és navegable, llegible. Som abocats a un exterior fet d’interior, un mar extern i un paisatge interior fet de líquids i les formes fràgils que l’ànima humana ha triat per ser representada. Sabem que l’experiència externa i interna és feta de sotracs però hi naveguem amb fragilitat d’un vaixell de paper —símbol extrem. Roure escenifica la capacitat d’imaginar una existència de formes permanents en una civilització no urbana, ni terrenal, sinó derivada de la integració de la natura i de la il·lustració de la natura humana en la pintura. La pintura s’il·lustra de la seva permanència, de la seva invenció permanent.

Vicenç Altaió