TEXTOS‎ > ‎

Quim Monzó 1992

Text fet amb motiu 

de l'exposició a la Sala Parés 



NATURA MORTA SENSE JUDICI

 

Si a hores d’ara l’ús del rentavaixelles s’hagués estès ja a totes les capes de la població, Jaume Roure no hauria pogut pintar aquests paisatges de plats bruts apilats a la pica d’una cuina per endreçar. Afortunadament, hi ha cases, pisos, apartaments i estudis on aquest enguiny de la ciència electrodomèstica encara no hi ha fet acte de presència, entre d’altres motius perquè, si (com és el cas) es tracta d’això que sense gaire base científica en diuen cuina americana, el poc espai fa que sigui difícil encabir-ne cap.
 
El gust que Jaume Roure troba en la contemplació de cuines desendraçades el troba també en les taules tal com queden havent dinat, quan encara ningú no s’ha decidit a desparar-les i (sense cap mena de dubte) les podríem definir com natures mortes espontànies, imbuïdes de la tendresa estètica dels pots de iogurt amb cullereta dins i dels plats amb restes de sardines o llavors de síndria, per posar (com se sol dir) uns exemples a l’atzar.
 
De vegades, però Jaume Roure no ha estat prou àgil (potser la nyonya d’havent dinat) i ha arribat a taula quan ja l’havien desparada i hi jugaven la partida de dòmino. Sense cedir al pànic i conscient de la seva responsabilitat, Jaume Roure ha muntat el cavallet, la carpeta o on sigui que aguanti els cartrons, els papers i les teles, ha esperat que la partida avancés i l’ha pintada sense contemplacions; fins i tot, en un cas, sense importar-li que el jugador que l’havia començada, faltat de doble sis, l’hagués iniciat amb un doble cinc.
 
Potseralgú es pregunti: als quadros de Jaume Roure ¿tot són taules, cuines i superfícies horitzontals per l’estil?. No. També hi ha dos músics (un pianista i un acordionista), palmeres (nocturnes i diürnes), una senyora amb barnús i un pintor que pinta (moltes vegades) un gos que es diu Don Pasquale. I un equilibrista que fa la vertical damunt d’un globus terraqui que mira fixament, escrutant-lo, intentant entendre no pas com va el món sinó com és que hi ha un equilibrista (exactament igual que ell però més petit) en aquesta exposició de Jaume Roure a la Sala Parés.

 

Quim Monzó


Comments